Va ser no fa gaire que reflexionava sobre el vocable empatia. Pensava que fa unes dècades gairebé ni la coneixia i de cop es va anar incorporant al nostre vocabulari quotidià, prenent la categoria de valor fonamental i absolut en l’àmbit de les relacions.
Deixeu-me fer una pregunta incòmoda i provocadora. És tan fonamental aquest valor en si mateix? O l’hauríem de reubicar en la categoria d’instrumental? I, si fos així, quin seria el valor (o valors) al qual ens hauria d’ajudar a arribar i dels quals potser ja no es parla tant? Hi ha trampa? Spooiler: Sí, en la meva opinió si més no.
Situem algunes definicions per ubicar-nos en un mateix registre. Podríem definir com a valor, alguna cosa a la qual li donem una determinada importància, sigui individualment o com a col·lectiu. Aquest valor pot ser absolut si el considerem per ell mateix, relatiu si el considerem en relació amb un altre, fonamental si guia la nostra existència o instrumental si, senzillament, ens serveix per arribar a assolir alguns dels fonamentals.
El vocable empatia prové etimològicament del grec empatheia, que venia a fer referència a dolor o patiment intern. Va ser al segle passat quan un filòsof alemany va encunyar la paraula empatia amb el significat actual de la capacitat de captar els sentiments d’una altra persona i identificar-se amb ells; gairebé sentir-los en les seves pròpies entranyes, com ho està sentint l’altra persona, i amb la finalitat d’entendre-la. La resposta habitual de qui empatitza vindria a ser la verbalització d’un «t’entenc» i, potser, algun gest afectiu com l’abraçada.
Si ens fixem ara, per exemple, en la paraula compassió. Etimològicament, prové del llatí compassió i del grec sympatheia, volen significar ambdues la idea de «patir juntes». La compassió requereix la capacitat d’identificació amb els sentiments de l’altra igual que l’empatia, però implica una mica més de recorregut. La compassió incorpora el desig i l’acció de voler alleugerir o eliminar completament la situació de dolor o patiment de l’altra persona. En aquest cas la resposta, a més del «t’entenc» i el gest afectiu, afegiria una mostra de disponibilitat per ajudar a l’altra en allò que consideri que necessita i que estigui a les mans de qui l’ofereix proporcionar-li. Em sembla important aquí posar l’atenció en la necessitat de respectar la voluntat de l’altra persona de ser ajudada o no, més enllà de la de qui ofereix de fer-ho.
Al voltant del valor de la compassió podríem anotar altres com la solidaritat, la caritat, fins i tot la misericòrdia, en tant que totes requereixen l’empatia en la seva primera fase de posada en pràctica, però requereixen alguna acció adjacent per ser completats. Termes que, dit de passada, també han estat en part apropiats per neoliberalisme i caldria tornar a resignificar.
El sistema econòmic capitalista que ens impera se sustenta en les dinàmiques de lliure mercat i lliure competència, les quals requereixen individus que, a més de convertir-se els mateixos en mercaderies, adoptin els valors del sistema. És la raó de ser del liberalisme primer i del neoliberalisme en segona instància. Ambdós els podem definir com a racionalitats del sistema o, cosa que és equivalent a, un conjunt de creences, decisions i conductes introjectades en els individus mitjançant les quals governar-los segons els interessos del sistema. Aquesta racionalitat pràctica seria l’eina amb la qual el sistema configura la nostra subjectivitat sense que ni en siguem conscients.
Així, la subjectivitat que ha generat el liberalisme i neoliberalisme seria l’homo economicus i l’homo psychologicus. Un subjecte centrat en el seu propi benestar físic i psicològic i en el seu propi benefici econòmic, amb una concepció individualista de les relacions socials i la competència concebuda com a única forma de subsistència possible. El benestar individual i benefici econòmic són els seus valors fonamentals i de més pes en la seva jerarquia.
En aquesta dinàmica de mercat i competència, per vendre, comprar i guanyar és necessari entendre l’altra persona, comprendre-la, saber que pensa i sent, és a dir empatitzar amb ella. Fins i tot, aquest individu homo economicus a vegades necessita treballar en equip per un objectiu comú. Una vinculació acotada en temps i intensitat únicament a la consecució de la missió encomanada, i aquí també ens caldrà l’empatia per a minimitzar els conflictes i que l’equip funcioni amb la màxima eficiència.
Tanmateix, cal mantenir aquesta mentalitat individualista i competidora en les persones, la qual es veuria amenaçada per valors que superin el de l’empatia, com són la compassió, la solidaritat, la caritat i la misericòrdia. La pràctica d’aquests valors impliquen un sortir de nosaltres mateixes per fer suport a l’altra persona, el fet d'anar més enllà del nostre propi benestar per cercar el seu. Seria l’antagonisme a l’individualisme i esperit competitiu que necessita el sistema. Una manera d’aconseguir-ho és convertir el valor de l’empatia en fonamental i desterrar els que estan per sobre; invisibilitzar-los fins i tot.
El valor de l'empatia em sembla important i cal treballar-lo, exercitar-lo, sobretot amb una voluntat humanista. Així i tot, ens cal retornar-lo al seu lloc, com a valor instrumental, alhora que recuperar i posar en pràctica els antics valors mencionats. Una petita revolució que podem començar a fer des d’avui mateix, de manera individual i col·lectiva.
Afegeix un nou comentari