Les persones amb alguna discapacitat més visible, ens hem de sentir contínuament elogis de l’estil "ets un exemple de superació", "els límits només estan a la ment" i "podem aconseguir tot el que ens proposem». Quan faig mirada interior retrospectiva, la diferència entre elogis rebuts d’aquest tipus i reconeixements a la meva persona com a tal i amb independència de la discapacitat és tant gran que em costa recordar els segons.
L’any 2012 l’activista en drets de la discapacitat Stella Young va encunyar el terme "porno inspiracional", referint-se a la cosificació de les persones amb discapacitat, convertint-les en objectes d’inspiració i motivació. La pornografia inspiracional acostuma a valdre’s d’imatges de persones amb discapacitat (especialment infants però també d’adultes) subtitulades amb frases com ara "la teva excusa no és vàlida", "abans d’abandonar, intenta-ho", "tu pots aconseguir el que et proposis"... La llista és extensa.
El capacitisme és una forma de discriminació (ideològica i material), opressió o prejudici social contra les persones amb discapacitat, basada en estereotips de capacitat i bellesa. Les persones “capacitades” són la norma (ideal de persona, en què el valor està donat per la seva capacitat de funcionament, per les seves característiques físiques, sensorials, cognitives i mentals, i per la seva productivitat o aportació econòmica) i les que tenen algun tipus de discapacitat s'han d'adaptar a la norma o subestimar-se i excloure's del sistema, en tant que no poden funcionar com a subjectes complerts de la societat. En aquesta ideologia la discapacitat és considera un error i no una conseqüència més de la diversitat humana.
Es produeix sovint el que s’anomena efecte halo que consisteix en valorar una persona globalment a partir d'un únic tret. Donat que la diferència ens fa por, assumim l’estratègia de fer un grup homogeni de les persones que conformen el col·lectiu en base a aquest únic tret, deixant de veure cadascuna amb la seva diversitat i singularitats. En el cas del capacitisme valora a la persona només en relació al tret poseït que surt de la norma i que la situa en la categoria de "discapacitada" quedant tota la resta d’atributs d’aquella persona eclipsats per aquest tret. En conseqüència es considera a la persona com a no capacitada per desenvolupar cap altre tasca que no sigui la inspiració i motivació de les persones normatives. Una forma més de discriminació, malgrat aparentment més subtil i elegant.
Cada cop que algú em reconeix la meva suposada capacitat de superació i el fet d’ensenyar-los a valorar les coses petites i que no hi han límits i uns quants etcs, em sento agredit per aquesta violència cultural que suposa el capacitisme i la cosificació del porno inspiracional. Se m’està dient que sòc un heroi per fer les mateixes activitats de la vida quotidiana que fan les persones normatives, a qui no se’ls considera herois. I si algú se li considera heroi per fer el mateix que fa la resta, el que estem fent és infravalorar la persona en sí i subestimar el conjunt de les seves habilitats a aportar a la societat. Em sorprèn, per exemple, les poques vegades a la vida que algú m’ha demanat suport, consell, una espatlla on recolzar-se...
Les persones que sortim de la norma som violentades i cosificades en un exercici pornogràfic constant que ens converteix en instrument del sistema per incrementar la producció de les masses de treball i el consum ("Si ell pot jo haig de poder encara millor perquè no hi han límits"). Tanmateix esdevé l’estratègia perfecte per fomentar el conformisme y la desmobilització ("no em puc queixar perquè aquell està molt pitjor que jo"), així com traslladar la qüestió de la discapacitat a l’àmbit personal, en tant que excepcional, en comptes d’assumir-la com una qüestió política en tant que norma.
De fet, la mateixa Yong va rebutjar la idea de que una determinada activitat sigui considerada extraordinària o no, només en funció de si tens una discapacitat. La discapacitat no és l'excepció sinó la norma. Si mana la norma i m’hi he d'adaptar per no ser estrany només em queda treballar per “superar-me” i és això el que es valorarà únicament de la persona amb discapacitat: la “capacitat de superació”.
Així, quan t’acosti a una persona amb alguna característica fora de la norma, evita qualsevol elogi que no faries a una altre persona sense aquella característica i intenta anar una mica més enllà, buscar les seves qualitats com a persona, en que podeu connectar de igual a igual. Evita, per exemple, dirigir-te algú que es mou en una bici diferent com si estigués fent l'heroïcitat de la seva vida, quan, potser només està fent una passejada com qualsevol altre ciclista del moment. Tracta’l exactament igual, solidaritza’t exactament igual, cuidem-nos totes com a norma que som. Fem de la diferència i la diversitat la norma, exigim que sigui una qüestió política i fem bandera de l’ajuda mútua de igual a igual.
__
Article publicat al diari digital Fet a Sant Feliu
Afegeix un nou comentari